Back Nieu-Assiriese Ryk Afrikaans الإمبراطورية الآشورية الحديثة Arabic Yeni Assuriya çarlığı Azerbaijani یئنی آشور ایمپراتورلوغو AZB Новоасирийско царство Bulgarian নব্য-অ্যাসিরীয় সাম্রাজ্য Bengali/Bangla Novoasirsko Carstvo BS Novoasyrská říše Czech Ymerodraeth Newydd Assyria Welsh Neuassyrisches Reich German
| ||||
|
| ||||
 | ||||
| Informació | ||||
|---|---|---|---|---|
| Capital | Aššur 911 aC Kalhu 879 aC Dur-Sharrukin 706 aC Nínive 705 aC Haran 612 | |||
| Idioma oficial | accadi i arameu, sumeri | |||
| Religió | Henoteisme | |||
| Període històric Edat del Ferro | ||||
| Regnat d'Adad-nirari II | 911 aC | |||
| Batalla de Nínive | 627 aC de | |||
| Caiguda d'Haran | 612 aC | |||
| Política | ||||
| Forma de govern | Monarquia | |||
| Reis d’Assíria | ||||
| • 911–891 aC: | Adad-nirari II (primer) | |||
| • 612–608 aC: | Ashur-uballit II (darrer) | |||
L'Imperi Neoassiri va existir a Mesopotàmia entre els anys 911 aC i 612 aC.[1][2] Cap al segle vii aC Assíria dominava tot el territori conegut amb el nom de Creixent Fèrtil, i durant un temps també Egipte. Tenia el control sobre els punts d'arribada i sortida de les grans rutes pel desert de Síria, i tenia per súbdits els reis i els prínceps dels principals oasis. Tenia relacions diplomàtiques fluïdes amb els regnes d'Urartu i Frígia, i també amb Lídia.[3]
L'imperi es va formar en dues fases. La primera va des de l'any 934 aC fins al 745 aC, quan van començar a ocupar l'Alta Mesopotàmia, que ja havien posseït durant el període assiri mitjà (c. 1300 aC-c. 110 aC). Els petits regnes propers van acceptar el domini assiri i van formar una aliança política i econòmica amb l'Imperi. La màxima expansió de l'Imperi Neoassiri va tenir lloc entre els anys 745 aC i 610 aC, quan va organitzar i incorporar territoris que governava directament, des del golf Pèrsic fins a Commagena.[3]
Alguns dels coneixements de la història de l'Imperi Neoassiri provenen dels annals dels grans reis. Assurnasirpal II (rei entre l'any 884 aC i el 859 aC) explica en els seus annals les guerres d'expansió que va dur a terme durant el seu regnat. Sargon II (rei del 722 aC al 705 aC), fundador d'una important dinastia, també descriu les seves victòries en uns annals que es conserven. I també es conserven els de Sennàquerib (rei entre 705 aC i 681 aC), els d'Assarhaddon (681 aC-669 aC) i els d'Assurbanipal (669 aC-627 aC). Una altra font per conèixer la història d'aquesta època són les llistes dels Limmu, oficials reials que s'escollien a l'inici de cada any. El seu nom servia per anomenar l'any en els documents oficials.[3]
Els primers reis neoassiris, des d'Aixurdan II (c. 935 aC–912 aC) fins a Tukultininurta II (890 aC a 884 aC) es dediquen a conservar els territoris que ja havien conquerit els seus antecessors, per garantir el control dels territoris. Més tard, Assurnasirpal II i Salmanassar III van realitzar diverses campanyes de conquesta. A la mort de Salmanassar III hi va haver algunes rebel·lions a Nínive, Assur i a Arbela, i altres ciutats petites. Quan va pujar al tron Xamxi-Adad V (824 aC-811 aC) es va trobar amb una forta oposició, i va aconseguir pujar al tron amb l'ajuda de Babilònia.[3]
L'Imperi es va consolidar amb Teglatfalassar III (744 aC-727 aC) i Salmanassar V (727 aC-722 aC), i va tenir el seu màxim exponent amb Sargon II (722 aC-705 aC), que encara que als inicis del seu regnat es va haver d'enfrontar amb revoltes en alguns dels seus territoris, al final va mantenir les possessions. Sennàquerib (705 aC-681 aC), Assarhaddon (681 aC-669 aC) i Assurbanipal (669 aC-627 aC) van consolidar, mantenir i ampliar les possessions de l'Imperi.[3]
Els últims reis de l'Imperi Neoassiri, Sinxarixkun (626 aC-612 aC) i Aixurubal·lit II (612 aC-609 aC) es van haver d'enfrontar amb revoltes internes, amb pèrdues de territori i amb la crescuda del poder de l'Imperi Mede, que sota la direcció de Ciaxares, aliat amb Nabopolassar dels babilonis i amb els caldeus i els escites i els cimmeris, va ocupar gairebé la totalitat de l'Imperi i els assiris es van haver de retirar a Harran, i més tard a Carquemix.[3]
Els assiris van perfeccionar les tècniques primerenques de govern imperial, moltes de les quals es van transmetre als imperis posteriors.[4] Després de les reformes de Teglatfalassar III del segle xiii aC, Assíria es va situar com l'estat més poderós de l’Antic Orient Proper, eclipsant Babilònia i el Baix imperi d'Egipte.[5][6] L’Imperi Neoassiri va ser el successor de l’Imperi assiri mitjà (1365 aC-1050 aC).[7]
- ↑ Roux, Georges (1982) "Ancient Iraq", p.283, 376 (Penguin, Harmondsworth)
- ↑ Pollard, Elizabeth. Worlds Together Worlds Apart. 500 Fifth Ave New York, NY: W.W. Norton Company Inc, 2015, p. 128–130. ISBN 978-0-393-91847-2.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Kuhrt, Amélie. El Oriente Próximo en la antigüedad c. 3.000 - c. 330 aC. Barcelona: Crítica, 2014, p. 113-151. ISBN 9788498926897.
- ↑ Pollard, Elizabeth. Worlds Together Worlds Apart. W.W. Norton & Company, 2015, p. 128. ISBN 978-0-393-92207-3.
- ↑ «Assyrian Eponym List». Arxivat de l'original el 14 de novembre 2016. [Consulta: 23 novembre 2014].
- ↑ Tadmor, H. (1994). The Inscriptions of Tiglath-Pileser III, King of Assyria.pp.29
- ↑ Frye, Richard N. «Assyria and Syria: Synonyms». PhD., Harvard University. Journal of Near Eastern Studies, 1992. «l’imperi assiri va ser el primer imperi real de la història»